Carles Reig travessa deserts

Irruïts pel diable ombrívol





Vam eixir del teatre. Hi acabàvem de veure Tècnica de cambra del gran Manuel de Pedrolo. Encara en destriàvem la mestria. “De vegades una dona...” hi deia, en un xiu-xiuu esgarrifadoret, aquella beutat de na Cleda, bo i pessigollejant la bragueta de l’emmasquerat qui, babau, cau al bertrol. En Carles em va confessar: “Així em van esguerrar, Hèrcules...”

Fil per randa em digué, amb veu més ronca com més anàvem, la tortura a la presó. Com queia al parany per culpa d’una dona amb el cony massa flairós i llenegós, i com ara se l’enduien, acomboiat per vint-i-tres “paisans”, cap als ergàstuls de l’autoritat vigent. Com llavors, durs com escíbols, els botxins uniformats l’anaven fent malbé...

Com alleujar-li un brinet la càrrega? El volia convidar a un bar nocturn, ens hi beuríem un conyaquet o dos, però ens havíem allunyat massa del centre; ara me n'adonava; massa encaterinats per la contalla...

En Carles Reig rondinava encara dient com la bòfia l’havia doncs entrampat, quan, en el desert de la nit sense llànties, un bardaix arrupit, vinclat vora un racó, fent veure potser que collia insectes, sense mica d’urbanitat se’ns tirà damunt. Anava acèfal, o en tot cas duia al cap una mitja negra, de tal faisó que no li en vèiem les faccions. En Reig ràpidament, l’anònim saig a mig escometre’l, li va enfonsar un prim raor a la sina. Quan l’altre era enjòlit, a mig vol com qui diu, irruint-lo també em sembla que amb una xeringa plena de qualque malaltia instantània, en Carles, més llambresc, assestà d’antuvi i l’atuí. Els budells de l’encaputxat es vessaren com si d’un cistell de pagesa en ragessin maduixes lloques.

Llavors vam córrer, ell arrossegant la cama adés tan maltractada en els inquisitorials turments.