Valent, ardit, abrivat, i collonut, amb el clatell escaientment llanut.

dimarts

Rere densos cortinatges






Rere els cortinatges




“Ah, Hèrcules!” féu en Reig, “quines escumes de venusiana onada et duen a les nostres costes? Et present la senyora Merda; Vera per als amics. La senyora Vera Merda me’n contava de verdes i de madures. Diu que en aquest prostíbul hi crien fongs de qui els subproductes químics són molt millors que no els opis més excel·lents.”

Vaig llambregar darrere meu; a les cortines hi havien gargots de símbols religiosos, tots els senyals i estigmes de la fallida de la raó. Creuclavaments i d’altres paròdies carnavalesques amb instruments infernals.

En aquell moment vaig sentir xiular un dard. Vaig ésser testimoni del col·lapse d’en Reig. Enigmàticament, per comptes de bleixar un darrer bleix, esgaripà, en perdre el coneixement, un renec estentori.

Na Vera Merda es tragué medalletes rai, les besà encomanant-s’hi. La seua carn semblava bullir. Bombolles en naixien. En Reig re. És tan viu que com en Mitridates s’ha anat immunitzant de tots els verins coneguts. Semblava mort, això sí. Com aquella xiqueta del conte de fades on la bruixa li dóna un peix i una de les arestes del peix la punxa i... bona nit!

Per osmosi, o suant, el verí li eixí pels porus, que feren morros, com escares de recents colps de xurriaques o flagells.

I llavors re. El seu nas havia esdevingut una mica gros, un bulb si voleu. Altrament bucòlic com sempre. En Reig s’aixecà, fresquet. Aquell setge dels verins només li deixava enrere un formigueig als traus, i certs tímids guaixos al front, com dues banyetes incipients. “Entréssim en oblit, Hèrcules!” em va dir, i ens vàrem enfonsar en les pregoneses. Car hi havia arran de terra un escotilló. S’ho coneix, aquest Reig, tot.

La tapadora, en angle eriçat, trencà la ferramenta de l’home bestial qui ens volia empaitar. Me’n recorde que en aquell moment, davallant per l’escala de corda, em va caure l’anell de casat. Pel guaret desolat de baix de tot, el cerquí hores i hores entre pinyols i d’altres endergues.

Mentrestant, l’heroic Carles Reig feia la feina. Engiponat amb disfresses teatrals, escotilló amunt i avall sense aturar, ara repartia vidriol, adés enfonsava a les ganyes dels enemics d’altres productes químics empescats allí mateix. Amb qualsevol material, aquell científic sublim et pot fer l’objecte líquid o eteri més letal.

Quan dalt ja no hi romania ningú mig viu, em va cridar en Reig si volia eixir a escena.

Li vaig dir que encara no havia trobat l’anell dels collons. Així el vaig perdre de vista aquella nit. Ell sempre tan ocupat, és clar, i de nit encara més. Inventant segurament noves armes de destrucció absoluta. Prou ens calen, jo et fot!

novel·les a doll

La meva foto
Alacant, Catalonia, Andorra
cap a tramuntana m'hi lluca un nas; cap a migjorn m'hi lluca un lluc

primer llibre (toqueu els capítols)

primer llibre (toqueu els capítols)
això és un cementiri

segona novel·la

segona novel·la
llegendària por

terç llibre

terç llibre
Carles Reig travessa deserts

opuscle quart

opuscle quart
Na Solell Carderola hauria fet de paitida ganuda amb prou excel·lència, hom assumeix