Aquest bolet ens escanyaria, humanitat fagocitada

Aquest bolet ens escanyaria, humanitat fagocitada



En Carles Reig és el més important dels científics actuals. Èticament exemplar, ha construït, ell sol pràcticament, el moviment cap al salvament de l’univers. Necronàutic, sap que el bolet de la mort cal mai no prendre-se’l amb hilaritat. El bolet altrament ens enverina amb la consciència falsa de la impecabilitat del que ja hi ha. En Carles ens diu que no, que cal de totes totes que hi hagi d’altre. I aquest altre ens caldrà crear-lo damunt el cadàver il·limitat del metzinós bolet mort. No ens ha de noure ja pus. Cal assassinar-lo arreu on apunti.

Pànic martiritza els enverinats, i tots hem d’ésser de banda de n’Abelard quan ens diu que el deure que hom té és el de fer el deure. I quin deure més alt, ens diu en Reig, que el de salvar l’univers? Mort als traïdors qui ja estan prou contents amb el bolet imperialista i amb el fet que tothom en tasti i se n’entuixegui mortalment. Calen armes de destrucció molt més massiva per a esborrar de l’univers el maleït bolet qui plegats ens esclafaria, robant-nos definitivament tota aspiració, pitjor: respiració.

Amb vague desig íctic, nedí entre foscors cap a la font. No hi havia en Reig. Vaig guaitar doncs girientorn. Hi havia no gaire lluny les lluminàries pampalluguejants d’un antre amb malfactors i dones lleugeres. Un patge o itxoglà lleig com un talp em féu entrar cau endins. Hi havia a l’escenari una cantant nua, grassa, lluent com una cuca. Un guitarrista recitava èglogues fades. Tot plegat feia vindre mania, angúnia. D’on comoniré prou coratge d’anar cercant rere els ubic cortinatges, em vaig demanar. Feixugues flassades assortides qui podrien amagar darrere tant en Reig festejant amb un dona de sant greal d’entrecuixes llenegós i de sentoretes paradisíaques, com qualsevol assassí sobtat.