Cardant-se ací i allà paios qui li facin el pes – el hobby innocent, l’entreteniment inofensiu, el solaç plaïble, de la meua dona

IV.







Cardant-se ací i allà paios qui li facin el pes – el hobby innocent, l’entreteniment inofensiu, el solaç plaïble, de la meua dona









“En sou l’hereva” que a na Solell li deien les autoritats pertinents llurs tapats sequaços quan es veu que esbrinaven que en Pau Peupiu sos escassos mal rostats ossos eren de debò els del babau music, per màquines que en desxifraren el genètic cabal així segellats, i aleshores na Solell Carderola la seua cara exprimí malfiança, car qui es fiaria tampoc ni de bòfies ni d’anònims cercacuques amb màquines inoïdes sempre a mercè i servei dels espletants poders?



Tanmateix, dit i fet. Ara el piset era sol seu, ça-Solell, ca na Carderola, fot-li’n cabassos, la ubiqua bandarra, òlim del ram esparracat del davant i ara present entre els pixavins. Som-hi, doncs, i el primer que feia la dama candent fou cremar les musiques etèries, repugnantment uterines, del music de les noves edats de la falòrnia rai. Allò era fer neteja, allò era portar el pòndol, redéu. Quant als ossos per les brutals nàiades viltinguts la pertinença dels quals quòndam en Pau Peupiu ça-enrere sent encara viu hauria pogut segurament reclamar, encoixinar de certes carns i tot, foren pels crois bòfies desats en esquerdat calaix de subterrània nevera qui sap si per a ulterior recaceig o perquè hi fossin ja oblidats.



Cal dir que na Solell no cantà mai, ni sofrí que d’altri fos qui fos ho fes vora seu, les hòrrides composicions del music carrincló. Petits gemecs eixien ara dels papers mentre les flames els gastaven acceleradament. Aquella ignomínia patida pels pentagrames adés torturats pel mestre i ara per la mestressa tractats a baqueta, com la dona qui tracta l’apotecari el seu banyut de marit a cops de balances dient-li, salaç harúspex, que els collons dels seus amants enfonsarien els platerets mentre que els d’ell, nàquissos, pesaven menys que el fetge d’un pardal exactament de vuit centímetres com el seu carall, els papers adés musicats, hipòxics, els duia a ofec immediat i llavors al somrís del fum audaç que desapareix per les escletxes, justament com l’apotecari espiritual qui s’amaga darrere la porta a escoltar els gemecs i els bleixos i els crits orgàstics de la seua dona com se la boixa l’ordinari insolent i rapaç qui duia de mantinent les capsetes de remeis pels conglomerats farmacèutics putrefactivament manufacturats.



Flagells letals propagats amb certa traça, instintiu, monotemàtic, i un bri misantrop, hauria anats distribuint belleu l’ordinari venjatiu si doncs no hagués tingut el respirall de l’apotecària qui li permetia amb els exercicis de l’adulteri anar lleixant volar les hipercàpnies acumulades per l’odi dut al comú. Com ara, doncs, que na Carderola, es manumetia, s’estorcia autònoma, del malull dels papers ultrairritants de quòndam el seu martiritzador. Després d’una pandiculació, la mestressa deliberà per a l’endemà qualque altre magre esquema de reforma, de restauració.



S’adormí potent qui-sap-lo, sense musiques ni gens frustrada.