Tothom qui resisteixi l’atac hom li allevarà ràbies insuportables que en demanen la dissolució

III.








Tothom qui resisteixi l’atac hom li allevarà ràbies insuportables que en demanen la dissolució










Damunt el vernís de l’estany, les noies bonyegudes subtils cantates cantaven ara; cantaven en Voltaire, cantaven en Peupiu, cantaven en Johnson. “No hi ha home qui mentre gaudeix de quelcom que sempre l’altava es captingui hipòcritament. Les hipocresies són per als moments on el goig, la joia, manquen.”



Llargs, enjòlits, tènues, surant, els recitatius que amollaven asseveraven també que: “Aquells hi ha qui s’estimen més sentir en llurs clepses atapeïdes de filagarses enverinades la veu de llur déu per comptes de la veu del qui tenen davant; un déu qui els mana de tallar la gola de l’altre com a bitllet d’entrada al paradís de les sílfides esbojarradament carnívores, antropòfagues.”



I encara esgaripaven, ganyolaven, en esgarrifosos espinguets, que: “És de bon maleït estrateg d’atacar sempre el feble, i alhora acusant-lo d’imaginats atacs molt heretges.”



S’esgargamellaven oimés massa escardalencament que: “Això rai; tothom qui resisteixi l’atac hom li allevarà ràbies insuportables que en demanen la dissolució. El més covards van més armats i diuen als valents qui resistirien que l’únic que foten és provocar l’odi dels qui, entronitzats, severs, tres-déus i jutges, manen.”



Ja no les sentia en Pau, music excels. Les musiques per ell signades que ara elles perbocaven l’haurien potser esglaiat, car ho feien doncs molt miserablement, inharmònica.