Esguerrades paitides se n’atipen

II.







Esguerrades paitides se n’atipen











Plena la barça de bons queviures, l’eteri music Pau Peupiu i Poupuu se n’anà a peu amunt amunt cap a l’estany glaçat. Es volia amarar del panteisme. Les sílfides ambtant el sotjaven rere els tucs de líquens, trencapedres, molses i crisàlides d’ajornat esponcellament. Les ganudes silfs l’oratge frígid els havia oberts penellons a mants indrets de llurs cossos adés impol·luts i de beutat com qui diu miraculosa, indecent, i ara, llas, claferts els cossos de verdancs, tacotes, geps i d’altres taps boteruts creats pel fred que els glaçava els líquids de la carcassa i els en llevava llenques sòlides; llurs nassos semblaven tabissots, llurs figues escarbats acorats per agulles roents d’entomòleg miop. I aleshores... Qui vol afegir-hi greuges? En Pau Peupiu va treure de la seua barça una ampolla blindada, cuirassada, refulgent, d’on fumet i aroma de cafè cald a cremar n’eixia, fabulós.



El music finet cercava inspiració a la natura i va trobar-hi la revenja de les explotades, excessivament espletades, figurants – les sílfides revoltades se li llençaren damunt a devorar-lo net, llurs ullals l’asclaven esclet.



Sota les pells estentòries, el cos d’en Pau Peupiu era com un pastisset tot just tret del forn. Deliciós. Semblaria plagasitat dir que se’l cruspien com hienes famolenques tret que verament la ferotgia de les esguerrades paitides ho desdeia. En acabat, ballaren, rotant, les sílfides tipes; àdhuc patinaren si fa no fot artísticament damunt el maleït estany on els fats les havien condemnades.