Qui expressa por, ja l’ha cagada

Pau Peupiu i el sindicat de sílfides












I.






Qui expressa por, ja l’ha cagada








En Pau va tindre dos malsons seguits. Gargotejà al qüern que sempre tenia a la vora del llit: “Atacat per lleons – en venien set amb cara i pell de gos fastigós, duts a passejar per repugnants dretans – m’he desviat cap al prat saltant la sèquia de vora la carretera – de sobte, un dels lleons ha saltada la bardissa i se m’ha llençat damunt – urpes i grapes encastades al costat esquerre, que em destrossava mentre m’he despertat amb un ensurt.”



I: “O en magatzem atapeït de tàbids, astorats, mig nus, fètids, presoners... i de sobte ens veiem atacats per espès escamot cuirassat, armat amb fusells amb corba, llonga i molt esmolada baioneta, i ens foraden sense pietat, sistemàticament, ultracuidada. He cridat que més valia morir resistint que no pas asfixiats en letal accídia. I ens defensàvem a mastegots, mossegades, guitzes, debades, tanmateix escruixits.”



Encengué el llum, i, al llit mateix, en pic va treure uns fulls en blanc, començà a escriure-hi simfonies. La lletra d’aquesta darrera deia: “Qui expressa por, ja l’ha cagada. Esdevé de sobte víctima. El psicòpata (aquell qui té el poder) en copsar el senyal de por de l’altre l’interpreta ipsofacte com un senyal de llum verd, de: som-hi, fes-me malbé, ja em toca, sóc reu de sacrifici.”



Ho feia cantar per sílfides, efidríades. Cert era que mai no n’havia vistes, aloges, nimfes, fades d’aigua, mes qui altre li cantaria les rares fines melodies? Ondines, apsares, rusalkes, nereides, nàiades li acompanyaven el son, tret els estranys instants àvols on hi irrompien, assassins, agressius, feixistes, els ogres bavosos, amb llurs armes, urpes, ullals regalimosos de sangs, budells, excrements.



Fins i tot si mai n’hagués vista cap, de celest diàfana nimfa d’aiguamoll, poc hauria gosat anar-hi, atansar-s’hi gaire. El mot “respecte” vol dir guaitar quelcom o qualcú des d’una certa distància; i això hauria fet en Pau Peupiu i Poupuu, discret, modest, exquisit, extasiar-s’hi de lluny estant, rere qualque matoll flairós, somiant en paradisos estratosfèrics, utòpics, inabastables, jovians.



I avui no podia aclucar l’ull que un nou malson d’agressió brutal no l’envaís. L’insomni l’omplia d’acrimònia; gens addicte a cap producte químic, petulant, s’estimava més no doncs dormir. I ara els sorolls dels criminals espècimens nocturns li erosionaven l’esperit.



S’aixecà. Amb aires de mandarí, en Pau, avergonyit d’ésser humà, s’esguardà a l’espill. S’enfarinà la cara, s’hi pintà amb pintallavis carmí llavis roents i molt petits, i amb llapis greixós molt negre molt negres òrbites d’ulls. Amb el seu barnús de negra lluent seda, amb opípars dracs i suculents lotus brodats, eixí tanmateix al carrer. Disfressat de degenerat no cridaria l’atenció.



Ullà els monstres: “Els metges, els restaurants, les pudors, doncs, i les carnisseries, les amputacions, les execucions, les cirurgies; en aquest vesper pampalluguejaire que és l’atapeïda ciutat de les suors nocturnes on al capdavall no som, doncs, foscors, acceleracions, tot s’equival; sol, sempre lleugerament mes pregonament disgustat, tu hi ets, quin altre remei, i mentrestant la malaltia l’atrapes, o t’arrapa, et fotis on et fotis; no hi ha salvament.”



I ara a en Pau music li vingué pixera. Anà a pixar a una de les fonts per a beure-hi, com feia gairebé tothom. Escamarlat damunt la pica, nu, i com si l’aixeta fos el seu carall, un home fort, ros, cosó. Se li plany que en Pau ha vessada la bufeta a l’aigüera amb massa d’acceleració, massa sobtadament (aber so plötzlich), i que doncs l’escatxigava; en Pau li respon que allò és una aigüera no pas cap seient (it’s a sink, not a seat). El ros (el cirurgià Roderic Ça-romeguera) es treu de la seua senalla de vímet els escalpels, bisturís, xerracs. Burxa i burxa, vol dur en Pau Peupiu als inferns del maipús. En Pau fuig. Fuig lluny, cap a qualsevol cana, indret o punt sens retorn. El cosó cirurgià vol assolir-li qualque camp neurològic. Li ateny per comptes el forat del cul. Recte roent, se’n torna ara, cap cot, en Pau. Ha hagut de fènyer que es veia estimulat pel sobtat sodomitament metàl·lic. Aquell estratagema decebia l’atacant, el qual per graus es donava per satisfet; afluixava l’empaitament; esdevenia despreocupat; tornava a lleixar en Pau escarser, un altre marieta empalat.



Uns captaires d’ulls enteranyinats jugaven amb baldufes. Llur carn era penjolls. “Qui hi ha? Qui hi ha?” deien, ensumant l’aire diferent que es duia com nimbe traïdor el music Peupiu. “Sóc na Solell Carderola” va respondre flèbilment ans fleuma, dient el nom de la qui òlim era la seua dona, ara nogensmenys vivint enjondre, potser a l’altra riba de carrer i tot, i feta tota una bandarra de preu. Els pòtols pidolaires adoraven aquella dona qui sovint els llençava menuts i menudalla.



Es tragué en Pau Peupiu un paperet d’una butxaca, també un bocinet minúscul de llapis. Escrigué llavors el darrer vers per a la propera rapsòdia: “La carn autònoma, difícil de mestrejar, adversa a la raó – la carn del cos: boja, assassina, cobejosa, famolenca.”



Es féu al capdavall, entrant al pis, el ferm propòsit de fotre el camp l’endemà – cap a indrets muntanyencs, pirinencs, purament catalans; lluny dels repel·lents sindicats dels sorollosos pistolers qui habiten, segresten, entrevénen, la vila com mortífers fantasmes.